Pot ser espontani però està preparat prèviament a través d’un guió, i aquest amb una pluja d’idees i amb la cerca d’informació.
Trobem moltes diferencies del escrit però el que més destaca és l’entonació o els exemples.
Cada vegada més, hi donem importància a aquesta manera de comunicar-se. Per això s’utilitza la llengua oral formal. Té característiques de totes dues. Així, varia molt principalment per la situació en la que ens trobem, es a dir, segons el context. Tindrem en compte les característiques de totes dues, escollirem les que més ens convingui. Són realitzacions diverses del mateix sistema.
Trets característics de la llengua oral formal
Trets contextuals
• Caràcter no universal i aprenentatge escolar. El que és universal és el fet de comunicar, però el fet formal s’ha d’aprendre. Hi ha qui ho desenvolupa més obtenint estratègies. Això ha de ser com la llengua escrita, per tant s’hauria d’anivellar.
• Acústica, efímera i produïda en temps real. Pots estar preparat però en el moment d’expressar-los anem elaborant allò dit.
• Context compartit, amb una comunicació relativament unidireccional. L’espai entre interlocutors és el mateix i, per tant, permet interactuar. Així l’orador pot conduir la situació cap a allà on ell vulgui.
Trets textuals
• Formal i generalment monologada. La situació marca les convencions socials. S’allunya del col•loquial. Acostuma a haver-hi un sol comunicador i diferents persones que l’escolten.
• Informativa, planificada i de tema sovint especialitzat. Ho preparem però sempre deixem cert grau d’espontaneïtat.
• Repetitiva i amb una intervenció fonamental dels llenguatges no verbals. Sol ser molt repetitiva de la idea que volem transmetre. Nivells d’atenció a l’inici del 100% durant el discurs sol anar baixant fins un 70-50% i finalment al acabar torna al 100%. Si l’orador es dona compte d’això, ha de dir la idea al inici , anar-ne parlant i acabar dient de què has parlat. Tot això intervenint el to de veu, el volum, la disposició, etc. (Allò que són les paraules
Trets lingüístics
• Paper fonamental dels trets suprasegmentals. Els que tenen a veure amb la veu. El ritme, el to, volum. Si el que sabem controlar ens assegura l’èxit o l’eficàcia de la comunicació.
• Ocurrència d’elements díctics, interrogacions, exclamacions interjeccions, anacoluts el•lipsis, canvis de direcció sintàctica, etc. Per molt pensat que sigui té les característiques de l’oral i pot anar variant. Els díctics varien segons el context de tu/ell/elles... ja que compartim espai i temps; és la utilització dels pronoms. Per aconseguir tornar a captar l’atenció s’utilitza les interrogacions, exclamacions o interjeccions. Els anacoluts són quan la primera part no concorda amb la primera.
• Correcció normativa i ús de la varietat estàndard. Els usos de la “ela doble” o la “s sonora”. No ens podem permetre ser incorrectes en la fonètica, morfologia (he imprimit, per he imprès), la sintàctica (com es relaciones les paraules i explicar-los) i la semàntica. També diferenciar els dialectalismes. És producte de l’elaboració per part dels lingüistes. És la que es fa comprensible per a tots els parlants sense tindre en compte la seva situació geogràfica. Amb el català està principalment en la varietat central ja que és la que té un major nombre de parlants.
El model eficaç de comunicació respon a les característiques següents:
1. És planificada, de tema específic.
2. Monologada
3. Formal
4. Més informativa que interlocutora
Així que té un caràcter intermedi entre l’oral i l’escrit.